Capablanca, el maqui de Sant Vicenç

Segons diu la llegenda, un jove que treballava de bastaix a les masies de Sant Vicenç de Castellet i rodalies, pres pel desengany vers la societat, va fer el pas de jornaler a bandoler.


Es diu que robava als rics i donava als pobres i que uns Ribetans l'acompanyaven a les seves malifetes.

S’explica que el bandoler vestia una gran capa blanca i operava estenent-la al mig del camí. Aleshores els bandits ocults entre el brancatge dels arbres i trabuc en mà, obligaven a aturar els viatgers exigint que deixessin damunt la capa els diners i valors que portaven.

El menjar l’aconseguien per les masies i hostals de la zona, d'on comptaven amb espies que els avisaven dels viatgers acabalats.

En Capablanca i els seus tenien els habitants esporuguits. La llegenda els suposa heroismes i monstruositats, des de robatoris a comerciants i masovers fins a feixistes assassinats.

Molta gent només coneix els maquis com a bandolers que robaven i saquejaven tot el que trobaven al seu pas. De fet els que pensen així estan donant la raó als franquistes que van buidar de contingut polític la seva resistència en un país humiliat, ocupat militarment i on la por era l’únic pa que es menjava.

Sant Vicenç de Castellet, 21 de novembre de 1939

De la calma a la tormenta

El mar en calma permite verlo todo de nuevo, en detalle y en conjunto, mientras que el cuerpo, los nervios, el cerebro, reposan encontrando otra vez su ritmo simple.

Escucho música, leo, hago alguna cosa, pero siempre oigo el ruido del mar, cuando trabajo, cuando duermo, cuando no hago nada.

La vida es algo maravilloso cuando se puede vivir, cuando el mar ruge, cuando sólo cuenta el instante presente, como lo es para los animales.

Nada ha cambiado...El espacio y el tiempo no existen en absoluto, és como una especie de conexión con el horizonte, siempre ahí, eterno.